El "tour" pel riu Tsiribihina i el parc Tsingy Bemaraha acabant a l'avinguda dels Baobabs

Dia 16 de juliol de 2016. Comença el primer dia de tour, esperant que sigui una aventura no molt de "guiris" i que veiem una part de Madagascar ben diferent al que hem vist fins ara, sobretot animalons i plantes, que a les Hautes terres, d'això poc. Diem adéu a les bicis per 7 dies i carreguem d'ampolles d'aigua per la travessa del riu i del parc... En mans d'en Coco del Chez Billy d'Antsirabe. Que per 300€ ens promet aventures per dies!

Per començar, només en 200km de furgonet i el clima ja canvia, i també el paisatge. A Mandrivazo i fa molta calor (diuen que és la ciutat més calurosa de l'illa) i podríem dir que deixem les muntanyes altes i pelades i els arrossars per una sabana seca amb moltes cremes de rostolls per tot arreu (tot i ser controlats, no entenem massa perquè ho fan, perquè no sembla que hi vulguin plantar res).

Tardem mig dia per arribar a Mandrivazo, parant a dinar a Mandoto. Aquí és on volíem fer nit si fèiem la ruta en bicicleta, però ens diuen que no hi ha res per dormir (al 2012 ens consta que hi havia uns bungalows).

No hem gaudit gaire de la ruta amb furgoneta (si ho comparem amb la bicicleta), però creiem que ha estat una bona decisió fer-ho amb cotxe. Hi ha parts molt despoblades, la carretera cada cop més abandonada i en mal estat, furgonetes circulant massa ràpid sense miraments, gent demanant diners als ponts o on arreglen els sots del camí tant homes com nens...

 A més de molts puges i baixes durs i trencacames durant tot el trajecte.

En definitiva, hem pogut gaudir d'un bon matí a Antsirabe esmorzant al saló de té Mirana i tirant la primera postal del viatge (arribarà? Ens ha semblat molt barat). I també hem gaudit d'una tarda-vespre a Mandrivazo veient com la gent passeja pel mercat aprofitant que el sol comença a baixar i ens mira encuriosida somrient.

Veiem la posta de sol des de la terrassa del restaurant dels bungalows on dormim (llàstima els núvols que tapen el sol) i sopem aviat com els francesos van "ensenyar" als malgaixos, a les 19h que ja és ben fosc.

Dia 17 de juliol. Ben d'hora pugem al cotxe amb dues parelles més per anar fins al petit poble des d'on agafarem les canoes. Per arribar-hi fem una pista de terra molt dolenta plena de forats.

Al poble esperem una bona estona a que arribin les canoes i les carreguin. Però ens entretenim amb la mainada que ens envolta, pregunten i demanen. Comencen sempre dient-nos vazahá, parant la mà bombon, pen, biscuit... Ja en saben de llengües! També s'acosten a preguntar-nos el nom, l'edat i es diverteixen mirant-nos. Acabem jugant a jocs de mans amb algunes nenes; elles ens ensenyen cançons i nosaltres també.

Finalment pugem a les estretes canoes fetes d'un sol tronc d'un arbre concret (no recordem el nom). A primer cop d'ull fa mitja por, però a la llarga s'hi està molt bé. A la nostra canoa som 4: el remer, el guia i nosaltres dos. Els altres van en dues barques diferents, cada parella amb un remer.

Anem deixant-nos portar pel riu (i pels cops de rem) amb la única feina de gaudir del paisatge i relaxar-nos. 

Dinem a la canoa el menjar que el guia, en Coco, prepara darrera nostra i que resultarà boníssim tots els dies. Anem passant el dia i veiem un munt d'ocells, els primers lèmurs blancs als arbres de la riba del riu i un cocodril no molt gran que fuig al veure'ns. També tenim temps de fer una paradeta per prendre un bany en una cascada on veiem més lèmurs, aquests vermellosos. 

Quan es pon el sol arribem en una platja del riu on farem la nit, muntem les tendes entre tots i els nois de les barques amb en Coco ens preparen el sopar amb les seves típiques barbacoes. Algun got de ron artesanal i algun batec de timbal dels remers entonan cançons tradicionals malgaixes. 

Tot resulta fantàstic, per pensar, desconnectar i relaxar-nos (com si estiguéssim cansats de les bicis...).

Dia 18 de juliol. (Una setmana de viatge) Dormim bé a la tenda, sense cap assalt de cocodril, hehe, i quan ens aixequem, amb calma, mora mora, tenim un bon esmorzar esperant-nos. 

Deixem que el sol ja faci presència i un cop guardat el material d'acampada, ja tornem a ser riu avall amb la canoa. Avui, cada cop un riu més ample, amb molts d'ocells, ratpenats gegants que viuen en una mena de penya-segat, més cocodrils i la gent que fa vida a la vora del riu. 

Parem a dinar a l'ombra d'un gran arbre el dinar cuinat dintre la mateixa canoa des de mig matí. I així passa el nostre segon dia pel riu Tsiribihina, potser més monòton, però igual de relaxat, llegint i contemplant el paisatge amb algun moment d'acció ajudant a remar contra el vent i ja tornem a ser en una platja de sorra blanca del riu veient la taronja posta de sol.

I es repeteix l'escena del dia anterior: fer petar la xerrada amb les altres parelles (in English, of curse) i fotre'ns un bon sopar a la sorra sota la lluna plena. Bona nit que el riu s'acaba.

Dia 19 de juliol. Ens aixequem amb més calma i esmorzem tranquils, quan un dels remers en Julien ens alerta que hi ha un cocodril travessant el riu, deunidor, el dia abans alguns es banyaven en el mateix riu, a més a pocs metres una gent d'un poblet fa travessar els zebús d'un costat a l'altre de riu cada dia (ja anem lligant què mengen els cocodrils). A part de venir els nens del poblet a jugar, demanar, mirar-nos...

Però en definitiva, avui toca fer pocs quilòmetres pel riu per arribar a una carretereta i agafar el nostre 4x4 per continuar l'aventura. Però això es fa esperar, mora mora, sota l'atenta mirada d'un bon grup de mainada (i no tan mainada). Vazahá, vazahá... Passem l'estona parlant i llegint, amb els nens i nenes xafarders "llegint" darrere nostre.

Una bona estona després arriba el nostre transport, i uns 40km de carretera de sorra i forats gegants causats per l'época de pluges, arribem al primer ferry. On tornem a esperar un munt, fins que no carreguen tres cotxes a les barquetes de passarel·la de fusta que ens portaran riu avall una bona estona, per acabar arribant a Belo sur Tsiribihina.

Ciutat on farem nit en un hotelet on provàrem les gambes de Madagascar per sopar tot refent-nos de la mà de pols que hem empassat.

Dia 20 de juliol. Comença el dia amb calma, com no. Avui sortim a les 10 del matí direcció al parc nacional Tsingy de Bemaraha, per la millor carretera del país, ironia pura d'en Coco. Nosaltres aprofitem per voltar pel poble i el viu mercat després d'esmorzar. Comprem pastes d'arrós i formatgets pel trajecte. I efectivament trobem un munt de pols, ponts trencats per l'aigua i els cartells d'ajuda a la zona de la comunitat Europea o d'alguna ONG, es queda en això, cartells, perqué en arreglar les comunicacions d'aquesta gent, poc. Realment no ho deuen patir gaire, ells van a peu o en carros estirats per zebús, això sí, prou fan havent de sortir del camí cada cop que un 4x4 amb vazahás els passa pel costat omplint-ho tot de pols vermella, tan vermella com la terra de l'illa. 

El més rellevant d'abans d'arribar al ferry que travessa el petit riu que porta a l'entrada del parc i a Bekopaka, és poder observar com viuen des de fa molt temps la gent dels poblats d'aquesta zona tan pobre, ah i d'un camaleó (el primer que veiem) que travessava el camí i s'ha deixat fotografiar. 

Arribem a Bekopaka i ja tenim guia pel parc pel dia següent, ara només queda arribar al càmping de la "germana" d'en Coco, parar la tenda i treure'ns la pols, aquesta vegada a cop de cubell d'aigua. Això sí, ens preparen un sopar de gambes de riu gegants boníssimes. 

Dia 21 de juliol parc nacional Tsingy de Bemaraha. Esmorzem a les enfosques i anem a carregar, l'Olivier, el guia; el camí en 4x4 d'una hora es fa dur. Ja a la zona dels grans Tsingy anem a fer la ruta llarga, la de 6h, ens fan posar uns cinturons amb arnesos i som-hi. No tardem gaire pel corriol del bosc a veure ocells, lèmurs Sifaka, més tard lèmurs bruns i un d'aquells tan petits d'ulls grossos dintre el forat d'un arbre. 

Però realment comença l'espectacle natural, quan comencem a pujar per una mena de via ferrada (molt fàcil) i comencem a veure la roca punxeguda dels Tsingy. Un cop fet el primer ascens del dia, és espectacular, 80km de roques punxegudes que sembla que fan equilibris per aguantar-se. 

A voltes s'hi veuen lèmurs saltant per sobre, però avui no deixen els capçals dels arbres. Seguim la ruta, ara avall, cap una gruta o coves on podem veure la blancor de les roques kàrstiques per dintre. 

Allà veiem una mustel·la vermella de cua anellada, que només viu aquí. I alguna rata saltadora (salten com els cangurs). Després de quedar blancs, tornem a pujar a la part superior, en un altre mirador, ponts de fusta, escales i aquí més turistes (és el recorregut curt) però és únic. 

Tornem i veiem una serp, tot i que no és aquella fluoresnt del nas extrany que hi ha per l'illa. Cap a dinar al càmping, ho hem fet en 5h i a la tarda toca visitar la part dels petits Tsingy. Així ho fem, un recorregut més curt i menys impresionant però amb molt d'encant, amb una vegetació selvàtica que recordava Angkor. Fet tot el que volíem, queda anar a buscar el cubell d'aigua per dutxar-nos, sopar i tenda de càmping.

Dia 22 de juliol, últim del tour. Toca aixecar-nos ben d'hora, desmuntar-ho tot i cap a refer la carretera de la pols i els forats a gas de 4x4. Tot un dia de cotxe i ferrys. Ens acomiadem d'en Jassen i la Leah que es queden en un altre parc i nosaltres continuem amb en Sam, la Leaven, en Coco i el xòfer cap... Cap a veure la posta de sol amb els baobabs! Primer el baobab sagrat, gegantí, 10 persones fan falta per envoltar-lo; després els baobabs enamorats, i finalment l'avinguda dels baobabs, on deixarem caure el sol per veure una de les postes de sol que no oblidarem mai. Imatges que quedaran per sempre en la nostra memòria.

Acabat l'estressant però genial dia, fem nit a tocar del mar a Morondava, però només el sentirem, perquè arribem quan és fosc i marxarem de matinada.

Dia 23 de juliol, d'aquest dia no hi ha gaire a explicar, a dos de cinc del matí agafem un taxi-brousse sprinter i cap a Antsirabe, on ens espera el Chez Billy i les nostres bicis. Això sí, la sortida del sol tot i les curves de la furgoneta és espectacular.

Arribem a dos quarts de dos i ens mereixem un descans, o per exemple una bona dutxa i actualitzar el bloc a ritme d'internet mora mora.

Per sopar, a Chez Billy ens acompanya una bona banda de música que combina cançons malgaixs i d'altres més conegudes. Una bona vetllada per acomiadar el tour i Antsirabe. Demà tornem a les bicicletes!