Pujant cap el sud, de nou amb les "vèlos" i una setmana més.

Dia 24 de juliol de 2016. Tornem a pedalar! Ja teníem ganes de recuperar la nostra "llibertat".

Trobem la carretera enboirada i el temps és ben fresc. Però els matins a les Hautes Terres són així. És diumenge i potser per això no trobem gaire trànsit i ho gaudim molt. El que sí que trobem és molta gent caminant al costat de la carretera, suposem que van cap a l'església. La majoria van ben mudats, algunes noies i nenes amb vestits blancs (com de comunió) que ens sorprèn que puguin ser tan blancs veient com renten la roba als rius.

Passant per alguns pobles i a l'arribada a Ambositra veiem baralles de galls. Veiem és un dir, perquè no ens hi parem pas. Tot de gent al voltant d'una mena de ring amb les pobres bèsties al mig. És diumenge, dia festiu i cadascú aprofita pels seus hobbies.

La carretera és un no parar de puges i baixes, un trencacames, però es va pedalant força bé per la carretera asfaltada tot i que amb alguns forats.

Arribem a Ambositra fent la última pujada del dia. 92'4km i 643m de desnivell acumulat en un matí.

Dutxa i passeig per la petita ciutat plena d'esglésies.

Dia 25 de juliol. Avui comencem pujant, però ja va bé perquè fa fred i ens acompanya una boira pixanera durant una bona estona. Com sempre els matins aquí d'alt són tapats. 

La carretera continua tranquil·la, deu ser perquè som lluny de la capital. I nosaltres ho agraïm. El que no ens agrada gaire és que la mainada ens demanen bombons tota l'estona. N'hi ha que ni diuen bonjour. Això va per zones, sembla. Aquí tenen aquesta cantarella "bombon, vazahà". Intentem agafar-nos-ho bé, perquè no ens agrada (som del parer de no fer regals, fora d'alguna organització o escola). Però és com un joc per a ells, no sabem si és que els turistes/blancs els hi donen caramels sempre... Normalment als poblets no ens ho diuen, o quan parem a fer un refresc, calent sovint, prefereixen mirar-nos com una atracció, la que realment som.

El paisatge canvia una mica, hi ha més arbres i més verd. Trobem mimosa a Madagascar! Hi ha algun tros de la carretera ben perfumat de mimosa. Que curiós trobar-ne aquí, no hi contàvem pas.

L'última pujada del dia es fa eterna. Fa calor i estem cansats. Però a d'alt de tot, entre els arbres, trobem l'entrada al Parc Ialatsara, el Lemur Forest Camp. Avui dormirem aquí, en una cabanyeta i tenim tot el parc per nosaltres. Hem fet 84'7km i 1160m de desnivell acumulat.

Abans de sopar fem la visita nocturna. Primer donem plàtan a un grup de lèmurs que deuen venir cada vespre a buscar el sopar, i després passegem pel bosc proper i veiem molts camaleons. Un petit passeig molt profitós.

Dia 26 de juliol de 2016. Ens aixequem ben d'hora, esmorzem i ja tenim el guia esperant-nos. Caminem durant 3 hores pel bosc, però no veiem gaires lèmurs, només tres espècies ben esquerres. La caminada és interessant, el lloc també, però tenim mala sort i els lèmurs no es deixen veure bé tot i que els guies volten buscant-los. És el que té anar a veure animals. El que sí que veiem són els problemes que tenen per preservar el bosc dels llenyetaires furtius.

Ens equipem i continuem amb les bicicletes cap a Fianarantsoa. Fem una llarga pujada però a d'alt de tot marxen tots els mals. Quines vistes! 

La millor baixada de Madagascar (de moment) de la N7. A baix, pedalem una bona estona per una gran vall, plena de camps d'arròs, i moltíssima gent fent i coent totxos.

Planejant, amb la carretera una mica millor que a la vall, que estava ben feta malbé, arribem a Fianarantsoa, una gran ciutat. Avui hem fet 65km i 720m de desnivell.

Avui no tenim temps de visitar la ciutat. Demà hi passarem pedalant.

Dia 27 de juliol de 2016. Fianarantsoa és una ciutat massa gran pel nostre gust. Tot i això fem una pedalada cap a d'alt de la ciutat per veure'n les vistes. Avui ens jo agafem tot amb més calma perquè tenim pocs quilòmetres pel davant.

Anem fent amunt i avall, sense baixar dels 1100m sobre el nivell del mar, amb terrasses d'arròs i hortets, i un paisatge molt bonic de muntanya que ens recorda a La Cerdanya.

Arribem abans de dinar a Ambalavao, amb 57km i 686 m de desnivell. Ens impressiona la quantitat de gent que hi ha al carrer, i a mesura que ens acostem a la ciutat n'hi ha més i més, costa passar-hi amb les bicicletes i tot. Resulta que avui hi ha mercat, i deu venir tota la gent dels voltants a comprar i vendre, o a fer el volt. Perquè hi ha molta gent, sí, però també moltes parades.

Un cop dutxats i dinats anem al "mecànic" de bicicletes a canviar el radi que se li ha trencat a la Laia a la baixada abans d'arribar a Ambalavao. El taller és a l'aire lliure, una saca plena d'eines a terra i molta gent arreglant-se la bici ell mateix. Però per ajudar-nos a nosaltres sobre gent i tothom vol dir-hi la seva i mirar. En resum, passem una estona ben divertida perquè ens treguin la pinyonera per poder posar el radi, que per sort dúiem nosaltres.

Passegem pel mercat i comprem alguna cosa per menjar. Després anem a un bar a tastar el vi que fan a la zona, que no val res, i marxem una mica decebuts perquè l'ambient no és gaire agradable.

Sopar malgaix i a dormir.

Dia 28 de juliol de 2016. De bon matí, amb una llum i unes boires precioses, fem 12km fins a la reserva d'Anja. 

Allà fem un tour de dues horetes per veure els lèmurs catta, camaleons, pujar a les grans pedres per tenir vistes fantàstiques i entrar a les grutes. 

Avui hem vist molts lèmurs, i no són gens tímids perquè salten per sobre nostre, paren el sol (la postura és ben divertida) i mengen sense immutar-se per la nostra presència.

I som-hi, tornem a la bici. El paisatge sembla de l'oest americà. Tot avui ens trobem ramats de zebús com si fessin la transhumància, o potser els porten al mercat, no ho sabem. El paisatge i tot plegat és curiós, diferent i bonic. Després d'una bona pujada toca baixar i fer puges i baixes fins a Ankanamera, on contàvem dormir. Però sorpresa! Aquí no hi ha res de res. Així que ens toca fer els 100km que queden fins a Ihosy, i són les 12h del migdia. Se'ns ha girat feina, molta feina, perquè a les 18h ja és fosc.

Pedalem gaudint poc del paisatge, però podem dir que és bonic. Els últims 40km es fan molt durs perquè tenim el vent en contra i estem cansats. A 36km trobem un restaurant amb habitacions molt bàsic i decidim esforçar-nos per arribar a Ihosy. I així ho fem. A les 17h, després de 141km i 1330m de desnivell, arribem a un hotel prou decent.

Dia 29 de juliol de 2016. Comencem fent una llarga pujada, per sort encara no apreta el sol. La temperatura ha anat canviant aquests últims dies i ens nota que ja no som a les Hautes Terres perquè ja no refresca tant.

Quan som a d'alt, el paisatge es torna molt monòton, estepa per tots costats, poca gent i pocs pobles. Ens espera un dia de llargues rectes, al principi amb una mica de pendent avall i al final amb puges i baixes que es fan pesats veient Ranohira al fons que mai no arriba.

Avui ens ho hem agafat amb calma, una mica per recuperar les cames, però el cul és una altra cosa. Hem parat a un hotely (restaurant malgaix) per agafar forces i continuar. Això sí, allà som l'atracció del dia i tothom s'acosta a veure'ns i a mirar les bicicletes.

En total avui hem fet 90km i 700m de desnivell positiu acumulat fins a Ranohira, on hi ha l'entrada al Parc Nacional d'Isalo que demà visitarem. Aparcarem les bicicletes per un dia als bungalows del momotrek. 

Dia 30 de juliol de 2016. Parc Nacional d'Isalo. La visita al parc d'avui ha estat fantàstica. Al campament Momo Trek, el senyor Momo ens ha buscat un guia que parla castellà (molt bé, per cert) i encara ha anat millor.

Hem començat aviat, cap a les 8h del matí, caminant fins a l'entrada del Parc (també es pot llogar un cotxe, però no és el nostre estil). Primer hem anat seguint el riu Namaza pel canyon que ha erosionat a les muntanyes calcària i hem trobat petites platgetes de sorra de les mateixes roques, roques que ploraven aigua, petites cascades... Fins a la piscina blava, una petita piscina natural que sembla de color blau i l'aigua és ben fresca.

50 metres més endavant, la piscina negra és encara més freda i deu el seu nom al seu color; sembla negra perquè és més fonda, 5metres de profunditat li donen aquest color més fosc.

Hem reculat pel mateix camí, però tot es veu des d'una perspectiva diferent quan recules. Ha estat interessant. A la zona de càmping hem trobat divertits lèmurs catta i bru, 

tots ells sense vergonya i molt propers a les persones.

D'allà, ens hem enfilat cap a d'alt de la muntanya, 1km de pujada i 3 de planer amb un paisatge rocós i preciós semblant a la sabana africana per arribar a la piscina natural. Aquí hem fet un petit stop a la ruta, ens hem banyat a la petita i freda piscina on la cascada tenia aigua més calenta, hem fet un mos i hem descansat una mica.

Mentrestant, en Jerome, el guia s'ha quedat a d'alt mirant si veia un dels seus germans. I és que avui al Parc d'Isalo hi fan la cursa Isalo raid (80 i 40km), i hem pogut veure alguns corredors que venen de tot el món.

Després del petit relax, caminem una mica per la cresta de la muntanya, amb vistes immillorables,

i després de veure algunes tombes de la tribu bara, comencem a baixar fins a la sortida del Parc i tornem caminant al poble.

Hem caminat 17km i la visita ha durat unes 6hores i mitja. Estem molt contents del guia i d'haver parat la ruta amb bicicleta per un dia aquí. És el parc més visitat del país però no ens ha molestat la gent, n'hi havia però és un lloc tranquil i molt recomanable.

Al vespre (17h), fem el toc en un bar malgaix molt animat i sopem al Campament Momo Trek amb música malgaix en directe perquè ha arribat un bus de turistes.

El "tour" pel riu Tsiribihina i el parc Tsingy Bemaraha acabant a l'avinguda dels Baobabs

Dia 16 de juliol de 2016. Comença el primer dia de tour, esperant que sigui una aventura no molt de "guiris" i que veiem una part de Madagascar ben diferent al que hem vist fins ara, sobretot animalons i plantes, que a les Hautes terres, d'això poc. Diem adéu a les bicis per 7 dies i carreguem d'ampolles d'aigua per la travessa del riu i del parc... En mans d'en Coco del Chez Billy d'Antsirabe. Que per 300€ ens promet aventures per dies!

Per començar, només en 200km de furgonet i el clima ja canvia, i també el paisatge. A Mandrivazo i fa molta calor (diuen que és la ciutat més calurosa de l'illa) i podríem dir que deixem les muntanyes altes i pelades i els arrossars per una sabana seca amb moltes cremes de rostolls per tot arreu (tot i ser controlats, no entenem massa perquè ho fan, perquè no sembla que hi vulguin plantar res).

Tardem mig dia per arribar a Mandrivazo, parant a dinar a Mandoto. Aquí és on volíem fer nit si fèiem la ruta en bicicleta, però ens diuen que no hi ha res per dormir (al 2012 ens consta que hi havia uns bungalows).

No hem gaudit gaire de la ruta amb furgoneta (si ho comparem amb la bicicleta), però creiem que ha estat una bona decisió fer-ho amb cotxe. Hi ha parts molt despoblades, la carretera cada cop més abandonada i en mal estat, furgonetes circulant massa ràpid sense miraments, gent demanant diners als ponts o on arreglen els sots del camí tant homes com nens...

 A més de molts puges i baixes durs i trencacames durant tot el trajecte.

En definitiva, hem pogut gaudir d'un bon matí a Antsirabe esmorzant al saló de té Mirana i tirant la primera postal del viatge (arribarà? Ens ha semblat molt barat). I també hem gaudit d'una tarda-vespre a Mandrivazo veient com la gent passeja pel mercat aprofitant que el sol comença a baixar i ens mira encuriosida somrient.

Veiem la posta de sol des de la terrassa del restaurant dels bungalows on dormim (llàstima els núvols que tapen el sol) i sopem aviat com els francesos van "ensenyar" als malgaixos, a les 19h que ja és ben fosc.

Dia 17 de juliol. Ben d'hora pugem al cotxe amb dues parelles més per anar fins al petit poble des d'on agafarem les canoes. Per arribar-hi fem una pista de terra molt dolenta plena de forats.

Al poble esperem una bona estona a que arribin les canoes i les carreguin. Però ens entretenim amb la mainada que ens envolta, pregunten i demanen. Comencen sempre dient-nos vazahá, parant la mà bombon, pen, biscuit... Ja en saben de llengües! També s'acosten a preguntar-nos el nom, l'edat i es diverteixen mirant-nos. Acabem jugant a jocs de mans amb algunes nenes; elles ens ensenyen cançons i nosaltres també.

Finalment pugem a les estretes canoes fetes d'un sol tronc d'un arbre concret (no recordem el nom). A primer cop d'ull fa mitja por, però a la llarga s'hi està molt bé. A la nostra canoa som 4: el remer, el guia i nosaltres dos. Els altres van en dues barques diferents, cada parella amb un remer.

Anem deixant-nos portar pel riu (i pels cops de rem) amb la única feina de gaudir del paisatge i relaxar-nos. 

Dinem a la canoa el menjar que el guia, en Coco, prepara darrera nostra i que resultarà boníssim tots els dies. Anem passant el dia i veiem un munt d'ocells, els primers lèmurs blancs als arbres de la riba del riu i un cocodril no molt gran que fuig al veure'ns. També tenim temps de fer una paradeta per prendre un bany en una cascada on veiem més lèmurs, aquests vermellosos. 

Quan es pon el sol arribem en una platja del riu on farem la nit, muntem les tendes entre tots i els nois de les barques amb en Coco ens preparen el sopar amb les seves típiques barbacoes. Algun got de ron artesanal i algun batec de timbal dels remers entonan cançons tradicionals malgaixes. 

Tot resulta fantàstic, per pensar, desconnectar i relaxar-nos (com si estiguéssim cansats de les bicis...).

Dia 18 de juliol. (Una setmana de viatge) Dormim bé a la tenda, sense cap assalt de cocodril, hehe, i quan ens aixequem, amb calma, mora mora, tenim un bon esmorzar esperant-nos. 

Deixem que el sol ja faci presència i un cop guardat el material d'acampada, ja tornem a ser riu avall amb la canoa. Avui, cada cop un riu més ample, amb molts d'ocells, ratpenats gegants que viuen en una mena de penya-segat, més cocodrils i la gent que fa vida a la vora del riu. 

Parem a dinar a l'ombra d'un gran arbre el dinar cuinat dintre la mateixa canoa des de mig matí. I així passa el nostre segon dia pel riu Tsiribihina, potser més monòton, però igual de relaxat, llegint i contemplant el paisatge amb algun moment d'acció ajudant a remar contra el vent i ja tornem a ser en una platja de sorra blanca del riu veient la taronja posta de sol.

I es repeteix l'escena del dia anterior: fer petar la xerrada amb les altres parelles (in English, of curse) i fotre'ns un bon sopar a la sorra sota la lluna plena. Bona nit que el riu s'acaba.

Dia 19 de juliol. Ens aixequem amb més calma i esmorzem tranquils, quan un dels remers en Julien ens alerta que hi ha un cocodril travessant el riu, deunidor, el dia abans alguns es banyaven en el mateix riu, a més a pocs metres una gent d'un poblet fa travessar els zebús d'un costat a l'altre de riu cada dia (ja anem lligant què mengen els cocodrils). A part de venir els nens del poblet a jugar, demanar, mirar-nos...

Però en definitiva, avui toca fer pocs quilòmetres pel riu per arribar a una carretereta i agafar el nostre 4x4 per continuar l'aventura. Però això es fa esperar, mora mora, sota l'atenta mirada d'un bon grup de mainada (i no tan mainada). Vazahá, vazahá... Passem l'estona parlant i llegint, amb els nens i nenes xafarders "llegint" darrere nostre.

Una bona estona després arriba el nostre transport, i uns 40km de carretera de sorra i forats gegants causats per l'época de pluges, arribem al primer ferry. On tornem a esperar un munt, fins que no carreguen tres cotxes a les barquetes de passarel·la de fusta que ens portaran riu avall una bona estona, per acabar arribant a Belo sur Tsiribihina.

Ciutat on farem nit en un hotelet on provàrem les gambes de Madagascar per sopar tot refent-nos de la mà de pols que hem empassat.

Dia 20 de juliol. Comença el dia amb calma, com no. Avui sortim a les 10 del matí direcció al parc nacional Tsingy de Bemaraha, per la millor carretera del país, ironia pura d'en Coco. Nosaltres aprofitem per voltar pel poble i el viu mercat després d'esmorzar. Comprem pastes d'arrós i formatgets pel trajecte. I efectivament trobem un munt de pols, ponts trencats per l'aigua i els cartells d'ajuda a la zona de la comunitat Europea o d'alguna ONG, es queda en això, cartells, perqué en arreglar les comunicacions d'aquesta gent, poc. Realment no ho deuen patir gaire, ells van a peu o en carros estirats per zebús, això sí, prou fan havent de sortir del camí cada cop que un 4x4 amb vazahás els passa pel costat omplint-ho tot de pols vermella, tan vermella com la terra de l'illa. 

El més rellevant d'abans d'arribar al ferry que travessa el petit riu que porta a l'entrada del parc i a Bekopaka, és poder observar com viuen des de fa molt temps la gent dels poblats d'aquesta zona tan pobre, ah i d'un camaleó (el primer que veiem) que travessava el camí i s'ha deixat fotografiar. 

Arribem a Bekopaka i ja tenim guia pel parc pel dia següent, ara només queda arribar al càmping de la "germana" d'en Coco, parar la tenda i treure'ns la pols, aquesta vegada a cop de cubell d'aigua. Això sí, ens preparen un sopar de gambes de riu gegants boníssimes. 

Dia 21 de juliol parc nacional Tsingy de Bemaraha. Esmorzem a les enfosques i anem a carregar, l'Olivier, el guia; el camí en 4x4 d'una hora es fa dur. Ja a la zona dels grans Tsingy anem a fer la ruta llarga, la de 6h, ens fan posar uns cinturons amb arnesos i som-hi. No tardem gaire pel corriol del bosc a veure ocells, lèmurs Sifaka, més tard lèmurs bruns i un d'aquells tan petits d'ulls grossos dintre el forat d'un arbre. 

Però realment comença l'espectacle natural, quan comencem a pujar per una mena de via ferrada (molt fàcil) i comencem a veure la roca punxeguda dels Tsingy. Un cop fet el primer ascens del dia, és espectacular, 80km de roques punxegudes que sembla que fan equilibris per aguantar-se. 

A voltes s'hi veuen lèmurs saltant per sobre, però avui no deixen els capçals dels arbres. Seguim la ruta, ara avall, cap una gruta o coves on podem veure la blancor de les roques kàrstiques per dintre. 

Allà veiem una mustel·la vermella de cua anellada, que només viu aquí. I alguna rata saltadora (salten com els cangurs). Després de quedar blancs, tornem a pujar a la part superior, en un altre mirador, ponts de fusta, escales i aquí més turistes (és el recorregut curt) però és únic. 

Tornem i veiem una serp, tot i que no és aquella fluoresnt del nas extrany que hi ha per l'illa. Cap a dinar al càmping, ho hem fet en 5h i a la tarda toca visitar la part dels petits Tsingy. Així ho fem, un recorregut més curt i menys impresionant però amb molt d'encant, amb una vegetació selvàtica que recordava Angkor. Fet tot el que volíem, queda anar a buscar el cubell d'aigua per dutxar-nos, sopar i tenda de càmping.

Dia 22 de juliol, últim del tour. Toca aixecar-nos ben d'hora, desmuntar-ho tot i cap a refer la carretera de la pols i els forats a gas de 4x4. Tot un dia de cotxe i ferrys. Ens acomiadem d'en Jassen i la Leah que es queden en un altre parc i nosaltres continuem amb en Sam, la Leaven, en Coco i el xòfer cap... Cap a veure la posta de sol amb els baobabs! Primer el baobab sagrat, gegantí, 10 persones fan falta per envoltar-lo; després els baobabs enamorats, i finalment l'avinguda dels baobabs, on deixarem caure el sol per veure una de les postes de sol que no oblidarem mai. Imatges que quedaran per sempre en la nostra memòria.

Acabat l'estressant però genial dia, fem nit a tocar del mar a Morondava, però només el sentirem, perquè arribem quan és fosc i marxarem de matinada.

Dia 23 de juliol, d'aquest dia no hi ha gaire a explicar, a dos de cinc del matí agafem un taxi-brousse sprinter i cap a Antsirabe, on ens espera el Chez Billy i les nostres bicis. Això sí, la sortida del sol tot i les curves de la furgoneta és espectacular.

Arribem a dos quarts de dos i ens mereixem un descans, o per exemple una bona dutxa i actualitzar el bloc a ritme d'internet mora mora.

Per sopar, a Chez Billy ens acompanya una bona banda de música que combina cançons malgaixs i d'altres més conegudes. Una bona vetllada per acomiadar el tour i Antsirabe. Demà tornem a les bicicletes!