MADAGASCAR, la ruta en BICI (els tracks) 1050km

Viatge per madagascar de 29 dies, 27 sencers i 13 en bici, nova aventura on hem recorregut un bon troç del país-illa de MADAGASCAR amb 4x4, taxi-brousse, avió, canoa... però sobretot 14-13 dies el nostre transport turístic han estat les bicicletes. 1050km en total i 9000m de desnivell positiu Madagasikara a vèlo! Ruta de 14 etapes a bicicletes (una en btt circular) la resta de carretera i manta, per la RN7 (una de les carreteres asfaltades del país, la nacional 7) d'Antananarivo TANA a TOLIARA (Mangily)

 Rutes de les bicis, penjades al wikiloc per compartir. Jordi i Laia estiu 2016. 

Adéu bicis, adéu Madagascar. D'avió en avió, Tana.

Dia 6 d'agost de 2016. Passegem per Tuléar/Toliara ja sense bicicletes. Fem el turista, comprem algun petit record, enviem postals, caminem per l'espigó i ens acomiadem de l'oceà Índic/mar del canal de Moçambic... Però aquí no hi ha gaire més a fer ni a veure. Coneixem una noia estrangera que ha treballat a l'institut de Tuléar 3 anys, i parlem de com està el país, experiències seves i de la nostra aventura cicloturista. Ens confirma el que hem anat sentint durant tot el viatge, anar sol per zones més perdudes de Madagascar no és recomanat pels turistes.  
Agafem un taxi i anem cap a l'aeroport de Toliara, súper petit! pugem a un avió d'Air Madagascar, i tot i el que hem llegit, sortim i arribem a l'hora a Tana (Antananarivo) ja ens queden dos dies i aquests són per passar a la capital de l'illa, la Repoblikan'i Madagasikara. Taxi i cap a l'hotel, trànsit, trànsit, i se'ns fa de nit en el trajecte, és dissabte i tot està ben animat. però nosaltres anem de dret al restaurant de l'hotel Solè i després a l'habitació a descensar. Realment ens han recomanat, a la guia, diferent gent del país i alguns amics que hem fet durant el viatge, que s'ha de vigilar molt a la nit per Tana. No per patir un agressió física, però si un robatori, no hi ha enllumenat públic, la crisis, ciutat, massa gent... 
Penúltim dia, diumenge 7 d'agost de 2016. Passem el dia sense sortir gairebé de l'habitació de l'hotel. Un dels dos ha patit un mal d'estómac molt fort, com una mala indigestió molt forta. (En Jordi) A la tarda sortim una estona (molt curta). Però no està gaire fort tot i que ja es troba millor i això vol dir que toca agafar forces sopant. L'excursió just ens porta per l'avinguda de l'independència on hi ha l'ajuntament i escales amunt la plaça de l'independència.

I sorpresa, som diumenge, el restaurant de l'hotel està tancat. Demanem una pizza i unes "pommes frites" per menjar a l'habitació de l'hotel mentre veiem alguna pel·lícula en francès, això encara no ho havíem fet mai, menjar a la porta de l'habitació!
Dilluns 7 d'agost. Molt millor de salut, recuperats. Avui sí, toca anar a visitar Tana. Comencem dient a tot tipus de taxistes del centre de la ciutat que no necessitem els seus serveis i a caminar. Ens enfilem per corriols per pujar a la part alta d'Antananarivo fins el palau de la reina (Rova), on hem d'entrar-hi amb un guia per força. Però les vistes valen molt la pena, una panoràmica espectacular de de tota la ciutat. Això sí, el palau i la Història dels reis i reines de Tana i Madagascar, no llueixen molt, ja que el palau va ser cremat en la revolució i actualment només han restaurat l'exterior. Però el guia, en anglès ens explica molts detalls i anècdotes. Però només ens ajuda a situar en l'horitzó 2 de les 12 muntanyes sagrades de Tana. Al sortir passem per una rèplica de l'antiga porta de defensa de la ciutat, a l'estil de pedres gegants rodones, també alguns edificis més governamentals, com el palau de justícia antic i algun altre palauet de la part alta.

Anem baixant direcció al llac Anosy, entre esglésies de diferents variants de cristianisme ben restaurades i els interessants renaults i citröens antics que omplen la ciutat fent de taxis. Observant la vida tranquil·la d'un dilluns a la capital del país. 

Arribem al llac Anosy i el voregem, gaudint de la vista contraria de la part alta de Tana i el palau de la reina, amb el cartell d'Antananarivo copiant al de Hollywood.

Dinem per la zona d'Isoraka i fem la tarda més de botigues de records, el palau de congressos, la plaça d'independència, avui ja plena de venedors i l'estació de tren de Saorano al final de l'avinguda d'independència totalment viva, com canvia del diumenge a la tarda. No ens estalviarem de dir i advertir la pobresa infantil de tota aquesta zona, i de com les mares indiquen i distribueixen la mainada als llocs claus més turístics.

Acabem la jornada al gran i ple mercat d'Analakely ben situats pel "shopping time" dels records que sempre deixem a l'últim moment. 

Relax prenent una de les últimes THB la cervesa nacional. I cap a l'hotel a sopar per últim cop per l'illa vermella de l'Àfrica austral.
Últim dia, 9 d'agost. Anem a esmorzar al Glacier, un cafè afranceçat de pastissos espectaculars i després carreguem els últims objectes que ens volem endur cap a casa d'aquesta interessant cultura. Fem la gran bossa de ràfia amb les nostres alforges dintre, transformant-se en el nostre equipatge. Aquest cop fem el trajecte a l'aeroport amb el mini bus que l'empresa de l'aeroport té. 

 

 Fem el vol a Istambul amb retard, després de tornar a fer escala a illa Maurici. Fem l'escala i el vol cap a casa, és ben puntual. a la tarda trepitgem Barcelona i al vespre Celrà i Bordils. Una aventura més acabada. La primera a l'hemisferi Sud i la primera per Àfrica en bicicleta.

Arribant al mar. Dies de premi després de 1000km en bici.

Dia 31 de juliol de 2016, 20 dies de viatge i 8 intensament amb les bicis. Tornem-hi, després de la parada al parc nacional d'Isalo, encarem les últimes etapes amb bicicleta sabent que seran força llargues. Deixem Ranohira i comencem el dia envoltats de boira.

Quan aquesta marxa ens envolten les muntanyes tallades del parc d'Isalo, que com vam saber ahir fa més de 120km de llarg. Realment el paisatge és monòton, però l'avorriment estava per arribar. Quan deixem les muntanyes vermelles sorrenques, sense haver-hi trobat vida, arribem a Ilakaka, poble famós per les mines i cercadors de safirs. 

Realment estem passant per la zona de l'autèntica febre del safir al més pur estil western americà, ja que el paisatge hi ajuda molt. Botigues de pedres precioses a Ilakaka contrastant amb barraques de canya i palla de poblats improvisats on la gent caça safirs amb els garbells a les lleres del riu. També trobem molts homes, nens i dones, en processó a fer de "miners", amb pales i lots al cap caminen vora la carretera direcció qui sap a quina mena de forat o galeria, perquè de ben segur bona infraestructura no hi ha (hem llegit que les condicions a les mines són horribles); ni tan sols hi ha ni un camí per cotxes fora la N7. 

Aixó sí, estem fent molts de km iguals, de llargues rectes de sabana i totalment despoblat, dèiem monòton? Si no n'hem tingut prou amb el panorama d'avui, hem estat 80km cara vent, i no pas fluix. Sigui com sigui, abans d'arribar a Sakaraha, el nostre destí d'avui, hem començat a trobar baobabs lluny i a prop de la carretereta.

109km i 1054m de desnivell positiu acumulat, arribem a aquesta petita ciutat, que per nosaltres seria un poble, i els tres hotels estan tancats perquè és diumenge... Per sort un d'ells ens acull i ens fa sopar (sense escollir) realment no és un lloc turístic, són hotels i restaurants de pas per la gent del país. Aquí també hi ha cercadors i botiguetes de safirs, però a menys escala.

Dia 1 d'agost de 2016. Després d'esmorzar al carrer compartint cafè i pastes amb alguns malgaixs que ens miren encuriosits, ens posem a pedalar. Avui ens toca arribar al mar.

El paisatge millora una mica, és més entretingut, una mica més verd, pobles més bonics, gent somrient i saludant... Però amb els puges i baixes que hem tingut durant tots els dies de bicicleta.

Un noi malgaix ens acompanya durant una estona pedalant; vol conversa i es fa el simpàtic i li donem una càmera d'aire de recanvi (no hem punxat ni un cop i en duguem 5) però al final acaba demanant-nos argent. Aix... Així ens veuen molts malgaixs als vazahàs.

Des de d'alt d'un petit turonet ple d'antenes veiem el mar per primer cop. Encara és lluny, i no tot serà baixada. Amunt, avall i serpemtejant, ens anem acostant a Tuléar. Els últims quilòmetres planers contra vent es tornen a fer ben pesats. Realment aquestes últimes etapes ens ha molestat força, per no dir molt, amb la bicicleta.

Però després de 131km i 560d arribem a Tuléar (Toliara). Una de les ciutats més grans del país. On foto obligatòria amb les bicis davant del mar del canal de Mozambic (aquí força brut i amb la marea baixa pujant).

Després de dutxar-nos anem a l'oficina de l'ONG Bel Avenir a deixar les bicicletes. Però en José Luís, el fundador que porta 15 anys aquí, ens diu que estan fent la carretera bona fins a Mangily, que podem anar-hi amb les bicicletes. Nosaltres havíem llegit que era tot sorra i molt difícil de pedalar-hi. Així que encara no hem acabat amb les bicicletes: ens queden 30km d'anada a Mangily i 30 de tornada. Encara no els hi diem adéu.

Dia 2 d'agost, amb tota la tranquilitat del món esmorzem veient el mar totalment ple d'activitat humana ja que aprofiten quan la marea baixa per trobar fruits de mar o qualsevol animal desprotegit d'aigua. També veiem carros de zebús que entren platja endins per descarregar les mercaderies de les barques.

Carreguem de nou les bicis i sortim de Tuléar per carrers plens de sorra. Abans de començar la carretera nova que estan fent direcció nord, en un control de policia (aquí hi ha policia militar, policia nacional, gendarmeria, i potser alguna més) va i ens paren per demanar-nos els passaports. Pur tràmit; però no deixa de ser estrany que després de tants controls que hem vist durant els 1000km de N7 ens aturessin només una vegada, avui. Havíem deduit que els controls eren per cotxes, furgonetes o camions. 

Comencem la carretera nova i no tardem a trobar-hi obres que no molesten al trànsit. Després la carretera ressegueix la costa, apareixen manglars, uns es poden visitar, ja que estan protegits per un dels projectes de l'ONG Bel avenir. Hi veiem crancs i una mena de tritons ben curiosos.

Seguim, el sol apreta i trobem algun troç de calçada on estan llençant pedres per fer la base de l'asfalt, tot i això podem ciclar, aquesta part final és més feixuga de fer per la vibració. Passem algun poblet de pescadors i salines per arribar a Ifaty i just després Mangily. 29km i 75 de desnivell vora mar. Arribem al mar, però trobem marea baixa i uns quants guies i venedors que no ens deixen ni fer una foto. Comencem el final en bici tant desitjat malament.

Anem a buscar allotjament. Els de l'ONG Bel Avenir tenen un hotel solidari, però està ple; hi dinem, ens fem amb algun conte i seguim la cerca. Trobem una de les parelles amb les que vam fer el tour pel Tsiribhina i els Tsingy. Al final ens instal·lem en un bungalow que no està a primera línia de mar a Chez Cecile, és com una mini casa amb aire menorquí, fantàstica! El restaurant sí que té tumbones i sofàs a primeríssima línia de mar. Amb la marea pujant i una tranquil·litat sostenible, aquest segon contacte amb el mar és genial. 

No tardem gaire a ser dintre l'aigua i acabar el dia veient com es pon el sol al canal de Mozambic.

Dia 3 d'agost de 2016. Som al paradís, hem dormit sentint el mar, al matí mentre esmorzem ens acompanya la calma del mar turquesa i la platja que comença a rebre la llum del sol, les palmeres, la sorra blanca... A la barca a motor encarregada amb la nostra parella d'amics americana-holandesa i alguns turistes més (10, en total a la barca regentada per dos cracks francesos) hi trobem una parella aragonesa-catalana, que viuen a Barcelona, després de 23 dies tornem a parlar català en grup!

Sortir de la barrera de corall, suposa passar per un tram amb grans onades, sort que anem en una barca mig seria, no ens imaginem en piragua aquí, i poc després, comença el festival, vapor d'aigua amunt a l'horitzó i aletes, cues i esquitxades enmig de barromera d'aigua de mar! 

Fins a vuit vegades veiem balenes! No molt a prop (millor pels cagats mariners com nosaltres) i per s'hi no en tenim prou, un grup de dofins juga amb nosaltres una bona estona. La majoria dels membres de la barca, es capbussa per nedar amb els dofins (nosaltres no, la mar oberta i fosca ens espanta) però aquests no interactuan i marxen saltant mar endins.

De tornada a la platja parem a la barrera de corall per fer una estona de snorkel. Aquí veient l'aigua transparent i el fons sí que ens atrevim. Les fotografies parlen per si mateixes. Preciós.

A la tarda anem a veure Les villages des tortues de Raniala amb la parella amiga. Quina mà de tortugues que tenen protegides. I és que a aquesta zona de Madagascar les cacen i se les mengen, però a d'altres zones és fady (tabú), i allà és on les reintrodueuxen.

Sopem peix a l'estil malgaix a Chez Freddy amb un xupito de rom casolà per acabar la vetllada (com a casa).

Dia 4 d'agost de 2016. Avui agafem una piragua tradicional com la dels pescadors locals per anar a fer snorkel a la reserva de corall de la lagon. Veiem molts peixos de colors i un corall en forma de roses gegants molt bonic. 

Parem a Ifaty, poble de pescadors, per dinar peix volador, llagosta i cigala de mar sobre la vela de la piragua tot veient la vida de les famílies pescadores. És bonic veure com juga la mainada, com les dones fan vida a la platja i com les piragües comencen a tornar un cop entrada la tarda. 

Venen totes de cop, amb les veles de diferents colors obertes aprofitant que la marea puja.

Tarda de passeig per la platja direcció nord i un sopar ben merescut que és la nostra última nit a Mangily.

Dia 5 d'agost de 2016. Intentem fer relax a la platja llegint i descansant, però el vent cada vegada bufa més fort del sud i ens espanta per la tornada cap a Tuléar amb bicicleta. Així que cap a les 12h ens vestim de ciclistes, mengem una mica a un petit hotely i comencem a pedalar els últims 30km per Madagascar. Per desgràcia tots ells contra vent.

Deixem les bicicletes i material que ens ha sobrat a l'ONG Bel Avenir amb en José Luís, que ens presenta la seva dona i algunes voluntàries més. Tenim la sensació que aquesta ONG està mol ben organitzada, i tenim ganes d'anar a veure alguna actuació del grup de gospel que tenen quan vinguin per Catalunya.

http://ongbelavenir.org/

Pujant cap el sud, de nou amb les "vèlos" i una setmana més.

Dia 24 de juliol de 2016. Tornem a pedalar! Ja teníem ganes de recuperar la nostra "llibertat".

Trobem la carretera enboirada i el temps és ben fresc. Però els matins a les Hautes Terres són així. És diumenge i potser per això no trobem gaire trànsit i ho gaudim molt. El que sí que trobem és molta gent caminant al costat de la carretera, suposem que van cap a l'església. La majoria van ben mudats, algunes noies i nenes amb vestits blancs (com de comunió) que ens sorprèn que puguin ser tan blancs veient com renten la roba als rius.

Passant per alguns pobles i a l'arribada a Ambositra veiem baralles de galls. Veiem és un dir, perquè no ens hi parem pas. Tot de gent al voltant d'una mena de ring amb les pobres bèsties al mig. És diumenge, dia festiu i cadascú aprofita pels seus hobbies.

La carretera és un no parar de puges i baixes, un trencacames, però es va pedalant força bé per la carretera asfaltada tot i que amb alguns forats.

Arribem a Ambositra fent la última pujada del dia. 92'4km i 643m de desnivell acumulat en un matí.

Dutxa i passeig per la petita ciutat plena d'esglésies.

Dia 25 de juliol. Avui comencem pujant, però ja va bé perquè fa fred i ens acompanya una boira pixanera durant una bona estona. Com sempre els matins aquí d'alt són tapats. 

La carretera continua tranquil·la, deu ser perquè som lluny de la capital. I nosaltres ho agraïm. El que no ens agrada gaire és que la mainada ens demanen bombons tota l'estona. N'hi ha que ni diuen bonjour. Això va per zones, sembla. Aquí tenen aquesta cantarella "bombon, vazahà". Intentem agafar-nos-ho bé, perquè no ens agrada (som del parer de no fer regals, fora d'alguna organització o escola). Però és com un joc per a ells, no sabem si és que els turistes/blancs els hi donen caramels sempre... Normalment als poblets no ens ho diuen, o quan parem a fer un refresc, calent sovint, prefereixen mirar-nos com una atracció, la que realment som.

El paisatge canvia una mica, hi ha més arbres i més verd. Trobem mimosa a Madagascar! Hi ha algun tros de la carretera ben perfumat de mimosa. Que curiós trobar-ne aquí, no hi contàvem pas.

L'última pujada del dia es fa eterna. Fa calor i estem cansats. Però a d'alt de tot, entre els arbres, trobem l'entrada al Parc Ialatsara, el Lemur Forest Camp. Avui dormirem aquí, en una cabanyeta i tenim tot el parc per nosaltres. Hem fet 84'7km i 1160m de desnivell acumulat.

Abans de sopar fem la visita nocturna. Primer donem plàtan a un grup de lèmurs que deuen venir cada vespre a buscar el sopar, i després passegem pel bosc proper i veiem molts camaleons. Un petit passeig molt profitós.

Dia 26 de juliol de 2016. Ens aixequem ben d'hora, esmorzem i ja tenim el guia esperant-nos. Caminem durant 3 hores pel bosc, però no veiem gaires lèmurs, només tres espècies ben esquerres. La caminada és interessant, el lloc també, però tenim mala sort i els lèmurs no es deixen veure bé tot i que els guies volten buscant-los. És el que té anar a veure animals. El que sí que veiem són els problemes que tenen per preservar el bosc dels llenyetaires furtius.

Ens equipem i continuem amb les bicicletes cap a Fianarantsoa. Fem una llarga pujada però a d'alt de tot marxen tots els mals. Quines vistes! 

La millor baixada de Madagascar (de moment) de la N7. A baix, pedalem una bona estona per una gran vall, plena de camps d'arròs, i moltíssima gent fent i coent totxos.

Planejant, amb la carretera una mica millor que a la vall, que estava ben feta malbé, arribem a Fianarantsoa, una gran ciutat. Avui hem fet 65km i 720m de desnivell.

Avui no tenim temps de visitar la ciutat. Demà hi passarem pedalant.

Dia 27 de juliol de 2016. Fianarantsoa és una ciutat massa gran pel nostre gust. Tot i això fem una pedalada cap a d'alt de la ciutat per veure'n les vistes. Avui ens jo agafem tot amb més calma perquè tenim pocs quilòmetres pel davant.

Anem fent amunt i avall, sense baixar dels 1100m sobre el nivell del mar, amb terrasses d'arròs i hortets, i un paisatge molt bonic de muntanya que ens recorda a La Cerdanya.

Arribem abans de dinar a Ambalavao, amb 57km i 686 m de desnivell. Ens impressiona la quantitat de gent que hi ha al carrer, i a mesura que ens acostem a la ciutat n'hi ha més i més, costa passar-hi amb les bicicletes i tot. Resulta que avui hi ha mercat, i deu venir tota la gent dels voltants a comprar i vendre, o a fer el volt. Perquè hi ha molta gent, sí, però també moltes parades.

Un cop dutxats i dinats anem al "mecànic" de bicicletes a canviar el radi que se li ha trencat a la Laia a la baixada abans d'arribar a Ambalavao. El taller és a l'aire lliure, una saca plena d'eines a terra i molta gent arreglant-se la bici ell mateix. Però per ajudar-nos a nosaltres sobre gent i tothom vol dir-hi la seva i mirar. En resum, passem una estona ben divertida perquè ens treguin la pinyonera per poder posar el radi, que per sort dúiem nosaltres.

Passegem pel mercat i comprem alguna cosa per menjar. Després anem a un bar a tastar el vi que fan a la zona, que no val res, i marxem una mica decebuts perquè l'ambient no és gaire agradable.

Sopar malgaix i a dormir.

Dia 28 de juliol de 2016. De bon matí, amb una llum i unes boires precioses, fem 12km fins a la reserva d'Anja. 

Allà fem un tour de dues horetes per veure els lèmurs catta, camaleons, pujar a les grans pedres per tenir vistes fantàstiques i entrar a les grutes. 

Avui hem vist molts lèmurs, i no són gens tímids perquè salten per sobre nostre, paren el sol (la postura és ben divertida) i mengen sense immutar-se per la nostra presència.

I som-hi, tornem a la bici. El paisatge sembla de l'oest americà. Tot avui ens trobem ramats de zebús com si fessin la transhumància, o potser els porten al mercat, no ho sabem. El paisatge i tot plegat és curiós, diferent i bonic. Després d'una bona pujada toca baixar i fer puges i baixes fins a Ankanamera, on contàvem dormir. Però sorpresa! Aquí no hi ha res de res. Així que ens toca fer els 100km que queden fins a Ihosy, i són les 12h del migdia. Se'ns ha girat feina, molta feina, perquè a les 18h ja és fosc.

Pedalem gaudint poc del paisatge, però podem dir que és bonic. Els últims 40km es fan molt durs perquè tenim el vent en contra i estem cansats. A 36km trobem un restaurant amb habitacions molt bàsic i decidim esforçar-nos per arribar a Ihosy. I així ho fem. A les 17h, després de 141km i 1330m de desnivell, arribem a un hotel prou decent.

Dia 29 de juliol de 2016. Comencem fent una llarga pujada, per sort encara no apreta el sol. La temperatura ha anat canviant aquests últims dies i ens nota que ja no som a les Hautes Terres perquè ja no refresca tant.

Quan som a d'alt, el paisatge es torna molt monòton, estepa per tots costats, poca gent i pocs pobles. Ens espera un dia de llargues rectes, al principi amb una mica de pendent avall i al final amb puges i baixes que es fan pesats veient Ranohira al fons que mai no arriba.

Avui ens ho hem agafat amb calma, una mica per recuperar les cames, però el cul és una altra cosa. Hem parat a un hotely (restaurant malgaix) per agafar forces i continuar. Això sí, allà som l'atracció del dia i tothom s'acosta a veure'ns i a mirar les bicicletes.

En total avui hem fet 90km i 700m de desnivell positiu acumulat fins a Ranohira, on hi ha l'entrada al Parc Nacional d'Isalo que demà visitarem. Aparcarem les bicicletes per un dia als bungalows del momotrek. 

Dia 30 de juliol de 2016. Parc Nacional d'Isalo. La visita al parc d'avui ha estat fantàstica. Al campament Momo Trek, el senyor Momo ens ha buscat un guia que parla castellà (molt bé, per cert) i encara ha anat millor.

Hem començat aviat, cap a les 8h del matí, caminant fins a l'entrada del Parc (també es pot llogar un cotxe, però no és el nostre estil). Primer hem anat seguint el riu Namaza pel canyon que ha erosionat a les muntanyes calcària i hem trobat petites platgetes de sorra de les mateixes roques, roques que ploraven aigua, petites cascades... Fins a la piscina blava, una petita piscina natural que sembla de color blau i l'aigua és ben fresca.

50 metres més endavant, la piscina negra és encara més freda i deu el seu nom al seu color; sembla negra perquè és més fonda, 5metres de profunditat li donen aquest color més fosc.

Hem reculat pel mateix camí, però tot es veu des d'una perspectiva diferent quan recules. Ha estat interessant. A la zona de càmping hem trobat divertits lèmurs catta i bru, 

tots ells sense vergonya i molt propers a les persones.

D'allà, ens hem enfilat cap a d'alt de la muntanya, 1km de pujada i 3 de planer amb un paisatge rocós i preciós semblant a la sabana africana per arribar a la piscina natural. Aquí hem fet un petit stop a la ruta, ens hem banyat a la petita i freda piscina on la cascada tenia aigua més calenta, hem fet un mos i hem descansat una mica.

Mentrestant, en Jerome, el guia s'ha quedat a d'alt mirant si veia un dels seus germans. I és que avui al Parc d'Isalo hi fan la cursa Isalo raid (80 i 40km), i hem pogut veure alguns corredors que venen de tot el món.

Després del petit relax, caminem una mica per la cresta de la muntanya, amb vistes immillorables,

i després de veure algunes tombes de la tribu bara, comencem a baixar fins a la sortida del Parc i tornem caminant al poble.

Hem caminat 17km i la visita ha durat unes 6hores i mitja. Estem molt contents del guia i d'haver parat la ruta amb bicicleta per un dia aquí. És el parc més visitat del país però no ens ha molestat la gent, n'hi havia però és un lloc tranquil i molt recomanable.

Al vespre (17h), fem el toc en un bar malgaix molt animat i sopem al Campament Momo Trek amb música malgaix en directe perquè ha arribat un bus de turistes.