Dia 31 de juliol de 2016, 20 dies de viatge i 8 intensament amb les bicis. Tornem-hi, després de la parada al parc nacional d'Isalo, encarem les últimes etapes amb bicicleta sabent que seran força llargues. Deixem Ranohira i comencem el dia envoltats de boira.
Quan aquesta marxa ens envolten les muntanyes tallades del parc d'Isalo, que com vam saber ahir fa més de 120km de llarg. Realment el paisatge és monòton, però l'avorriment estava per arribar. Quan deixem les muntanyes vermelles sorrenques, sense haver-hi trobat vida, arribem a Ilakaka, poble famós per les mines i cercadors de safirs. 
Realment estem passant per la zona de l'autèntica febre del safir al més pur estil western americà, ja que el paisatge hi ajuda molt. Botigues de pedres precioses a Ilakaka contrastant amb barraques de canya i palla de poblats improvisats on la gent caça safirs amb els garbells a les lleres del riu. També trobem molts homes, nens i dones, en processó a fer de "miners", amb pales i lots al cap caminen vora la carretera direcció qui sap a quina mena de forat o galeria, perquè de ben segur bona infraestructura no hi ha (hem llegit que les condicions a les mines són horribles); ni tan sols hi ha ni un camí per cotxes fora la N7. 
Aixó sí, estem fent molts de km iguals, de llargues rectes de sabana i totalment despoblat, dèiem monòton? Si no n'hem tingut prou amb el panorama d'avui, hem estat 80km cara vent, i no pas fluix. Sigui com sigui, abans d'arribar a Sakaraha, el nostre destí d'avui, hem començat a trobar baobabs lluny i a prop de la carretereta.
109km i 1054m de desnivell positiu acumulat, arribem a aquesta petita ciutat, que per nosaltres seria un poble, i els tres hotels estan tancats perquè és diumenge... Per sort un d'ells ens acull i ens fa sopar (sense escollir) realment no és un lloc turístic, són hotels i restaurants de pas per la gent del país. Aquí també hi ha cercadors i botiguetes de safirs, però a menys escala.
Dia 1 d'agost de 2016. Després d'esmorzar al carrer compartint cafè i pastes amb alguns malgaixs que ens miren encuriosits, ens posem a pedalar. Avui ens toca arribar al mar.
El paisatge millora una mica, és més entretingut, una mica més verd, pobles més bonics, gent somrient i saludant... Però amb els puges i baixes que hem tingut durant tots els dies de bicicleta.
Un noi malgaix ens acompanya durant una estona pedalant; vol conversa i es fa el simpàtic i li donem una càmera d'aire de recanvi (no hem punxat ni un cop i en duguem 5) però al final acaba demanant-nos argent. Aix... Així ens veuen molts malgaixs als vazahàs.
Des de d'alt d'un petit turonet ple d'antenes veiem el mar per primer cop. Encara és lluny, i no tot serà baixada. Amunt, avall i serpemtejant, ens anem acostant a Tuléar. Els últims quilòmetres planers contra vent es tornen a fer ben pesats. Realment aquestes últimes etapes ens ha molestat força, per no dir molt, amb la bicicleta.
Però després de 131km i 560d arribem a Tuléar (Toliara). Una de les ciutats més grans del país. On foto obligatòria amb les bicis davant del mar del canal de Mozambic (aquí força brut i amb la marea baixa pujant).
Després de dutxar-nos anem a l'oficina de l'ONG Bel Avenir a deixar les bicicletes. Però en José Luís, el fundador que porta 15 anys aquí, ens diu que estan fent la carretera bona fins a Mangily, que podem anar-hi amb les bicicletes. Nosaltres havíem llegit que era tot sorra i molt difícil de pedalar-hi. Així que encara no hem acabat amb les bicicletes: ens queden 30km d'anada a Mangily i 30 de tornada. Encara no els hi diem adéu.
Dia 2 d'agost, amb tota la tranquilitat del món esmorzem veient el mar totalment ple d'activitat humana ja que aprofiten quan la marea baixa per trobar fruits de mar o qualsevol animal desprotegit d'aigua. També veiem carros de zebús que entren platja endins per descarregar les mercaderies de les barques.
Carreguem de nou les bicis i sortim de Tuléar per carrers plens de sorra. Abans de començar la carretera nova que estan fent direcció nord, en un control de policia (aquí hi ha policia militar, policia nacional, gendarmeria, i potser alguna més) va i ens paren per demanar-nos els passaports. Pur tràmit; però no deixa de ser estrany que després de tants controls que hem vist durant els 1000km de N7 ens aturessin només una vegada, avui. Havíem deduit que els controls eren per cotxes, furgonetes o camions.
Comencem la carretera nova i no tardem a trobar-hi obres que no molesten al trànsit. Després la carretera ressegueix la costa, apareixen manglars, uns es poden visitar, ja que estan protegits per un dels projectes de l'ONG Bel avenir. Hi veiem crancs i una mena de tritons ben curiosos.
Seguim, el sol apreta i trobem algun troç de calçada on estan llençant pedres per fer la base de l'asfalt, tot i això podem ciclar, aquesta part final és més feixuga de fer per la vibració. Passem algun poblet de pescadors i salines per arribar a Ifaty i just després Mangily. 29km i 75 de desnivell vora mar. Arribem al mar, però trobem marea baixa i uns quants guies i venedors que no ens deixen ni fer una foto. Comencem el final en bici tant desitjat malament.
Anem a buscar allotjament. Els de l'ONG Bel Avenir tenen un hotel solidari, però està ple; hi dinem, ens fem amb algun conte i seguim la cerca. Trobem una de les parelles amb les que vam fer el tour pel Tsiribhina i els Tsingy. Al final ens instal·lem en un bungalow que no està a primera línia de mar a Chez Cecile, és com una mini casa amb aire menorquí, fantàstica! El restaurant sí que té tumbones i sofàs a primeríssima línia de mar. Amb la marea pujant i una tranquil·litat sostenible, aquest segon contacte amb el mar és genial.
No tardem gaire a ser dintre l'aigua i acabar el dia veient com es pon el sol al canal de Mozambic.
Dia 3 d'agost de 2016. Som al paradís, hem dormit sentint el mar, al matí mentre esmorzem ens acompanya la calma del mar turquesa i la platja que comença a rebre la llum del sol, les palmeres, la sorra blanca... A la barca a motor encarregada amb la nostra parella d'amics americana-holandesa i alguns turistes més (10, en total a la barca regentada per dos cracks francesos) hi trobem una parella aragonesa-catalana, que viuen a Barcelona, després de 23 dies tornem a parlar català en grup!
Sortir de la barrera de corall, suposa passar per un tram amb grans onades, sort que anem en una barca mig seria, no ens imaginem en piragua aquí, i poc després, comença el festival, vapor d'aigua amunt a l'horitzó i aletes, cues i esquitxades enmig de barromera d'aigua de mar! 
Fins a vuit vegades veiem balenes! No molt a prop (millor pels cagats mariners com nosaltres) i per s'hi no en tenim prou, un grup de dofins juga amb nosaltres una bona estona. La majoria dels membres de la barca, es capbussa per nedar amb els dofins (nosaltres no, la mar oberta i fosca ens espanta) però aquests no interactuan i marxen saltant mar endins.
De tornada a la platja parem a la barrera de corall per fer una estona de snorkel. Aquí veient l'aigua transparent i el fons sí que ens atrevim. Les fotografies parlen per si mateixes. Preciós.
A la tarda anem a veure Les villages des tortues de Raniala amb la parella amiga. Quina mà de tortugues que tenen protegides. I és que a aquesta zona de Madagascar les cacen i se les mengen, però a d'altres zones és fady (tabú), i allà és on les reintrodueuxen.
Sopem peix a l'estil malgaix a Chez Freddy amb un xupito de rom casolà per acabar la vetllada (com a casa).
Dia 4 d'agost de 2016. Avui agafem una piragua tradicional com la dels pescadors locals per anar a fer snorkel a la reserva de corall de la lagon. Veiem molts peixos de colors i un corall en forma de roses gegants molt bonic.
Parem a Ifaty, poble de pescadors, per dinar peix volador, llagosta i cigala de mar sobre la vela de la piragua tot veient la vida de les famílies pescadores. És bonic veure com juga la mainada, com les dones fan vida a la platja i com les piragües comencen a tornar un cop entrada la tarda.
Venen totes de cop, amb les veles de diferents colors obertes aprofitant que la marea puja.
Tarda de passeig per la platja direcció nord i un sopar ben merescut que és la nostra última nit a Mangily.
Dia 5 d'agost de 2016. Intentem fer relax a la platja llegint i descansant, però el vent cada vegada bufa més fort del sud i ens espanta per la tornada cap a Tuléar amb bicicleta. Així que cap a les 12h ens vestim de ciclistes, mengem una mica a un petit hotely i comencem a pedalar els últims 30km per Madagascar. Per desgràcia tots ells contra vent.
Deixem les bicicletes i material que ens ha sobrat a l'ONG Bel Avenir amb en José Luís, que ens presenta la seva dona i algunes voluntàries més. Tenim la sensació que aquesta ONG està mol ben organitzada, i tenim ganes d'anar a veure alguna actuació del grup de gospel que tenen quan vinguin per Catalunya.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada